Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics damor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,
ai!, qui us sentís a lhora de lalba refilar!
Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes
que beuen les suades de laspre Pireneu,
i vora els banys de cignes daqueixes pollancredes
descabdellar lo somni que és vida del cor meu!
Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,
cada turó amb la vesta de flors que més li escau,
la santa primavera per rebre entre sos braços
que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.
Per eixos camps que fiten los lladoners i saules,
lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor?
Les Coromines mostren a regadiues taules
fajols que es tornen plata, forments que es tornen or?
I el cànem que el desembre veurà de la filosa
rajar al fus, fusada tornant-se el fi moixell?
I el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,
i el llir de flor vermella germana del clavell?
Vermellegen per eixos restobles les roselles?
La clavellina enrama finestres i balcons?
La barretina encara floreix al costat delles,
com flor de Catalunya que esclata sobre els fronts?
Lo rossinyol que canta, la tòrtora que plora,
a fer-li ses albades són gaire matiners?
Tornaren-li orenetes al porxo que senyora?
Ja van engarlandant-se de roses los rosers?
Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegre
perquè a jugar-hi a estones davallin los infants,
i les bardisses cloure la boca del Gorg Negre
perquè el bram de labisme no esglaï els caminants.
Les serres, que es coronen de núvols i destrelles,
de neu sa vesta a esqueixos ja donaran al Ter,
restant-hi claps encara, com escamot dovelles
que delma cada dia la mà del carnisser.
Com deu alçar Casserres sa bizantina torra
per veure Saladeures i el vell cloquer de Vic!
Lo Ter que envers Girona marradejant sescorre
sen porta gaires pedres del seu mural antic?
Castells de Sabassona, dOrís i de Centelles,
gegants daltres centúries, encara alçau lo front?
Podré tornar a veure-us, masies i capelles
don raja amb lamor patri la fe com duna font?
Sant Jordi, guarda encara ses Lloses gegantines,
sepulcre de reis celtes o de llurs déus altar?
Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,
o larbre de la pàtria sacaba desbrancar?
I larbre que us abriga, com deu ja fer bona ombra,
ornat de nou brancatge son tronc ja revellit!
Los raigs del sol, com deuen jugar amb sa resombra,
com vol de papallones per un verger florit!
Men guarda de mos somnis algun daletes blanques?
Volaren tots com fulles que escampa la tardor?
Les caderneres troben un niu entre les branques;
mos càntics per niuar-hi trobaren algun cor?
Almenys oint los vostres damor i jovenesa,
de laigua al dolç murmuri, qui somniar pogués!
Mes ai!, fuig com la vida ma nau pel vent empesa,
qui sap a lombra dolça si ens hi veurem mai més!
Què amargues són, què amargues daquesta mar les ones
per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!
dolç aire de la pàtria que a tots la vida dones,
per què a mi sols tes ales mallunyen del seu pit?
Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics damor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra
cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!
De: Verdaguer: Un Poeta per a un Poble
|