|
Era lautumne dels llops.
A les secretes cruïlles
la nit armava el sanglot
sota mil flagells de vidre,
i lesparracada boira,
jaguda sobre lampit
dun pont dombra tremolosa,
com una vella florista
llançava a les aigües somes
ses violetes humides
Era lautumne, a París.
La mort duia esclops de plom
i túnica de salines.
Dins el salze de langoixa,
el violí del plugim.
Dels nostres cossos, amor,
salçaven braços florits
que conjuraven la por
de brillant rostre de sílex.
Després saltàvem tots dos,
ja fets flama que ens unia,
a dalt del blanc unicorn
que portava el nom de Vida
en el carrussel de pluja
de la plaça sense lluna
Enlaire de Notre-Dame,
immòbils gàrgoles fosques
a poc a poc sarrencaven
llurs mascaretes de molsa.
Darrers somnis. Roses pútrides.
El Sena ofegava xiscles.
Dun fanal de lavinguda
penjava un àngel de sidra
En obrir la porta estreta
de la cambra tan llogada,
com un estirat gat negre
el silenci sescapava
I naixia ta nuesa
al fons del súbit espill,
des don tota tu somreies
a la joiosa bullícia:
els besos meus que et voltaven
com famolenca canilla.
Els nous sols que jo adollava
dins ta esglaiada corol·la
eren una interminable
i lenta síl·laba còsmica
Sorgeixes del record com la Deessa antiga
brollà un dia del mar
Tremolant, murmuraves:
«Talces,
amat vermell, com àngel i discòbol
de rosella instantània. Un ferro, adés, dormia
al meu ventre lunar. Com una humil guerrera
magenollo. El teu cos: aurora de varec
I ta boca sapropa: falcó de la muntanya
De la nuca al flanc neixo: mamanyaga ladàgio
de ta llarga carícia, bèsties dambre i vent
entre les meves cuixes, en el cup del meu tors
les veremes del bes
Brilles com un tronc dor,
un còdol, un eixam.
O ja caus!
Arbre
?
Pluja
?
Ets aigua, aigua que lliga
lanhelant hamadríade a les negres arrels
!».
Era el temps del teu cos destàtua i plenamar, oh forma dels meus ports,
oh jacent adormida que tenies als peus una falç dalabastre!
Et naixia un déu fluvial a cada ull i flors cristal·lines envaïen lestança.
Com un alfabet desteles queien les meves mans damunt la teva sorra viva i la meva boca huracanada et feia país i cant, mentre el teu somriure semblava el de la mar en el cel
Era el temps del ritual en mi, com el de lala en la dansa.
Quina submissió descumes les sibil·les unànimes! quan des de lombra brotava el teu nu lluminós!
Terrestrement ignoraves la teva pròpia epifania, ja oblidada del blanc corn de la por
i de lhora trista de salze i llarga estalactita.
Shavia esfondrat el teu talaiot, oh soledat de lhome!, i jo surava gronxat per la marea dous dor de latònita alegria,
mentre un sol de ginesta cercava, amb mans de terrissaire, la deu del meu flanc.
Oh dona dalts fruits estivals i malucs que convocaven el pes de làmfora: jo havia entrat en la teva sang com el déu blau que calmava la seva set en rodones boques dargila vermella!
Dona meva de nu cantant i ungit de lluerna sarònica,
companya de la meva gegantina tendresa:
per la teva corona de vesc que esperava la meva podadora solar,
pel teu somriure com un ou docell en una bardissa,
per la teva nuca de deessa cereal,
per la teva por de flor dametller davant lurpa del vent,
pel meu nom en els teus ulls,
pel sentinella de llet que dormia al llindar de les teves sines,
per les Plèiades que gotejaven damunt la teva espatlla boscosa,
per lombra del til·ler que escoltava en el teu ventre la remor dels llinatges,
per laurora que acampava en la teva pell,
pel gemec de la teva gola que anunciava lexplosió del càntic,
per la joia noval del teu cos
de sembrada, sembrada, sembrada,
sota la meva mà de verd oficiant,
et reconeixia, amor
El teu rostre ja no canviava. Pesaves la meva testa a la balança dels teus pits.
Dormies, tacada pel vi del desig, amb un cansament dIo errant,
i les roses salines de les teves axil·les eren com una rialla
Els meus ulls, purs dinnocència teogònica, et veien com una entortolligada xarxa diris abandonada en una congesta dalta vall
I més enllà del teu cos
Un arc de sols immòbils sestenia sobre el món i al nord de la teva ànima salçava un menhir de plenilunis
Ajaguda en un llit de quars allunyaves un vent mort de la teva gorja, mentre les algues et posaven braçalets,
i arribaven llaguts i besos, tendresa daigua i jonc, un silenci amb el seu pont a lesquena
(Lluny de lesperit que filava el pus del seu descoratjament, la llum calcigava, tentinejant, els trons precursors.)
Dormies, mil·lenàriament, voltada de dies de coloms i arades, i davant el rou del teu pubis sinclinaven les esclaves falgueres
(Allà, en la penombra, un àngel de pistils mossegava les pàgines de farina del llibre dels raigs.)
Oh Magnífica, real i mítica, torre de mel, ona talada, horitzó tibant, font de sabres de sol, terra floral ejaculada pel mar!
(La llibertat per a la vida dormia dempeus, com una espasa embeinada.)
Dins la teva cabellera somicava un èxode de pallers i sofria lalosa vertical
(La tristesa de la ciutat projectava sobre els murs crepusculars una ombra de primala escorxada.)
Cremaves, després del llamp, i en el teu naufragi només se salvava lanell del teu dit.
Lluny era encara laurora de pit de daina que segellaria la meva boca profètica.
Cremaves,
tranquil·la,
sense faula,
dormint el perill nòmada de la cendra
Sestimbava el lli negre del cel, crinera de leuga orba de la nit amb què tembolcallava
com un plugim salvador, oh destruïda i creada en la teva fi de lava llarga!;
i després, amb mà artesana, polsava suaument les líquides cordes infinites per acompanyar el meu cantussol,
que et rentava de la nit damant, oh Esposa en la fulguració de la meva destra que despullava lestrella del teu front
!
Era un autumne de boscos
com hirsuts gegants de ferro
adormits sobre la por de
lúltima mareselva.
Tenia el color de lalba
la molsa del jaç de nuvis.
Els meus ulls es despenjaven
de ta trena a ta cintura.
Allaus de rosella ígnia
bressolaven el teu ventre.
Quin rabent somni de sínia
es vessava en ton silenci!
Tremolor dheura en ton rostre,
oberta por de tes cuixes.
I dotze blavisses pomes
rodolaven pels talussos
Davant la llum del teu tors
lombrívol cérvol fugia.
Agafada al banyam fosc,
la mort xiuxiuava liquen.
Oh larada de ma sang
a lencalç del coble obscur!
Pau. Roja es tornava lànima.
No hi hagué esquinçada túnica.
Fumejava, en els rostolls
un negre pilot de fems:
el passat, sens llum de dos,
vers les renoques estrelles.
De retorn a les campanes
de Roissy, en el crepuscle,
tu duies lluna a les mans,
i ametllers als ulls jo duia.
Era un autumne de boscos
com hirsuts gegants de ferro
adormits sobre tambors
esquitxats de sang eterna
Cinquena elegia de Ecce homo
|
