Se’ns acosten al ràfec les branques de l’avet i, lluny, quin so pregon fa estremir la finestra? És trista la muntanya al cor del fred, i és trista aquesta olor de la pobra minestra. Com la rel, com el fruit en la boira de l’hort, damunt la sina clara vas nodrint-te, adormida, i s’assembla...

Llarga com la carena, sobre el riu, cada matí s’adorm la boira clara. On són els lliris? S’ha tornat esquiu el sol adesiara. Però canten aloses cel amunt i fan les herbes una olor més forta. La vidiella no és un blanc repunt, sinó una seda morta. Amb cent ulls grocs ens mira el codonyer...

Aeri, en la grisor de la pedra, en el vent, entre els crits de les gralles iròniques, t’inclines, abstret damunt de l’arpa, a la música ardent. Però una herba se’t mou sobre les cordes fines. Ara és verda i menuda aquesta arpa, que duu al teu cos mineral una trèmula saba del juny...

Reposes en l’extrem cementiri, damunt la roca fosca, amb l’heura muntanyana, que no tem el gebre del febrer. Tens una creu ben tosca, de fossar de pastors i camperols, i cenyeix el teu clos una pedra corcada com les arques de núvia. Neus i sols han fet grisa la creu, amb color...

L’acàcia plena de lluna gemega en la nit d’argent. El setembre passa amb una llarga tremolor de vent. Lluu l’estelada dispersa i se’m recull l’esperit, oint la vaga conversa del vent, l’acàcia i la nit. Ai, que...

Tristesa perfumada, rossinyol de la nit: amb sospirs, al meu son vas fent una corona. El coixí feia olor de taronger florit, oh rossinyol, colgat d’estrelles i d’aromes! Però, si em desvetllava, he vist que era de neu el jardí, i aquella Ombra hi venia daurada: i es glaçava un somriure...

Aroma dels til·lers florits, ben nova i dolça per mi! No desvetllaves cap mica de record. El passat no traspua en aquesta ombra d’or: només viu el teu somni, arbreda dolça. És lluny el bostre bleix, roses, glicines bables, tan ple de mi, tan càlid de secrets. Tu, perfum sense...