Aeri, en la grisor de la pedra, en el vent,
entre els crits de les gralles iròniques,
t’inclines, abstret damunt de l’arpa, a la música ardent.
Però una herba se’t mou sobre les cordes fines.

Ara és verda i menuda aquesta arpa, que duu
al teu cos mineral una trèmula saba
del juny assolellat i feliç, mentre tu
escoltes, i qui sap si una abella et besava.

Més enlaire que el cedre, entre dos àngels greus,
no veus enamorats a la prada, el tord lliure q
ue xiula sobre l’herba dels morts. I vora els teus
brins de música, lluny, t’endevino el somriure.



De: Antologia poètica: homenatge al poeta
en el seus vuitanta anys