Quan la passada del vent afina
la tarda tèbia del mes dagost,
penges com una morta gavina
dalt de la pedra grisa del rost.
Des de les blanques parets estretes
veus una mica de mar només;
i encara et poses tot de puntetes,
blanc cementiri dels mariners.
Ningú que als vespres a tu satansa
per la drecera magra dels horts
dirà quan vegi lesquena mansa
que ets el pacífic hostal dels morts.
No et dignifiquen lantiga esquerda
de les costelles màgics xiprers;
només et volta la vinya verda,
blanc cementiri dels mariners.
És una vinya plana com totes,
ni tu lesveres ni pensa en tu;
dels ceps li pengen les fràgils gotes
tornassolades del vi madur.
Aquelles bèsties que sol haver-hi
en la pelada pau dels costers
set fan, amigues sense misteri,
blanc cementiri dels mariners.
Tant a les clares com a les fosques,
res de basardes, res de perills:
tots els migdies, zumzeig de mosques,
tots els capvespres, desmai de grills.
I a trenc dalbada, lleu transparència:
còbits que piulen pels olivers.
I sempre un clima dindiferència,
blanc cementiri dels mariners.
Dins la badia, les fustes fartes
de sal i pesca mullen el llom;
els homes passen del joc de cartes
a lopalina gràcia del rom.
Les dones seuen a les cadires
amb aquells aires manifassers...
I ningú pensa que tu respires,
blanc cementiri dels mariners.
I ve que un dia la veu rossola
duna campana llagrimejant;
i gent negrenca sacorriola
seguint la vinya del teu voltant.
La caixa llisa puja la costa;
tu ni la mires: ja saps qui és.
Sens reverència reps el teu hoste,
blanc cementiri dels mariners.
I els qui tel duen, mentre la pala
remou la terra nets de corcó,
pensen quina hora i en quina cala
i amb qui els pertoca calar lartó.
Els crida el tràngol i la mullena;
caraimpassibles baixen després,
al teu silenci girats desquena,
blanc cementiri dels mariners.
Si el mar és fúria, bot i deliri,
i és embranzida i és cos a cos,
qui sen recorda del cementiri,
del gris de nacre del seu repòs?
Tu ho saps comprendre; perxò no goses
guarnir-te darbres ni de cloquers.
Tu saps comprendre totes les coses,
blanc cementiri dels mariners!
Ells fan la ruta de la pobresa,
tu fas el somni de linfinit.
Si ells es resignen a anar a lencesa,
també et resignes a llur oblit.
Perquè et resignes, perquè tadones
del que és el sempre i és el mai més,
jo et vinc a veure moltes estones,
blanc cementiri dels mariners.
Jo et vinc a veure per la drecera,
seguint les vinyes, deixant el port;
i em vivifiques amb la manera
clara i tranquil·la de dir la mort.
La mort, com una gran companyia
neta de tèrbols crits baladrers
la mort, com feina de cada dia,
mig de tristesa, mig dalegria...
blanc cementiri dels mariners!
De: Antologia poètica
