|
Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d’amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,
ai!, qui us sentís a l’hora de l’alba refilar!
Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes
que beuen les suades de l’aspre Pireneu,
i vora els banys de cignes d’aqueixes pollancredes
descabdellar lo somni que és vida del cor meu!
Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,
cada turó amb la vesta de flors que més li escau,
la santa primavera per rebre entre sos braços
que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.
Per eixos camps que fiten los lladoners i saules,
lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor?
Les Coromines mostren a regadiues taules
fajols que es tornen plata, forments que es tornen or?
I el cànem que el desembre veurà de la filosa
rajar al fus, fusada tornant-se el fi moixell?
I el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,
i el llir de flor vermella germana del clavell?
Vermellegen per eixos restobles les roselles?
La clavellina enrama finestres i balcons?
La barretina encara floreix al costat d’elles,
com flor de Catalunya que esclata sobre els fronts?
Lo rossinyol que canta, la tòrtora que plora,
a fer-li ses albades són gaire matiners?
Tornaren-li orenetes al porxo que s’enyora?
Ja van engarlandant-se de roses los rosers?
Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegre
perquè a jugar-hi a estones davallin los infants,
i les bardisses cloure la boca del Gorg Negre
perquè el bram de l’abisme no esglaï els caminants.
Les serres, que es coronen de núvols i d’estrelles,
de neu sa vesta a esqueixos ja donaran al Ter,
restant-hi claps encara, com escamot d’ovelles
que delma cada dia la mà del carnisser.
Com deu alçar Casserres sa bizantina torra
per veure Saladeures i el vell cloquer de Vic!
Lo Ter que envers Girona marradejant s’escorre
se’n porta gaires pedres del seu mural antic?
Castells de Sabassona, d’Orís i de Centelles,
gegants d’altres centúries, encara alçau lo front?
Podré tornar a veure-us, masies i capelles
d’on raja amb l’amor patri la fe com d’una font?
Sant Jordi, guarda encara ses Lloses gegantines,
sepulcre de reis celtes o de llurs déus altar?
Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,
o l’arbre de la pàtria s’acaba d’esbrancar?
I l’arbre que us abriga, com deu ja fer bona ombra,
ornat de nou brancatge son tronc ja revellit!
Los raigs del sol, com deuen jugar amb sa resombra,
com vol de papallones per un verger florit!
Me’n guarda de mos somnis algun d’aletes blanques?
Volaren tots com fulles que escampa la tardor?
Les caderneres troben un niu entre les branques;
mos càntics per niuar-hi trobaren algun cor?
Almenys oint los vostres d’amor i jovenesa,
de l’aigua al dolç murmuri, qui somniar pogués!
Mes ai!, fuig com la vida ma nau pel vent empesa,
qui sap a l’ombra dolça si ens hi veurem mai més!
Què amargues són, què amargues d’aquesta mar les ones
per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!
dolç aire de la pàtria que a tots la vida dones,
per què a mi sols tes ales m’allunyen del seu pit?
Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d’amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra
cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!
De: Verdaguer: Un Poeta per a un Poble
|
